Fa 4 anys va néixer la Laia a l’Arnau de Vilanova, en un part induït. Em va semblar que era una experiència molt bèstia i pensava que era normal. Però vaig començar a informar-me, i em vaig adonar que havíem tingut molta sort, perquè perfectament hauria pogut acabar en una (inne)cesària. I una cosa em va quedar molt clara: ni boja tornava a parir en un hospital.
Així que 3 anys després i passant per un avortament, em torno a quedar embarassada, i tinc molt clar que serà un nen (ho sé) i que naixerà a casa. Quedem un dia amb la Montse Bach i en quedo encantada, totalment empoderada i confiant en mi.
L'embaràs va super bé, jo em trobo de conya. Però el Juny (confirmat que és un nen!), està transversal. Per sort no és gaire gran i té lloc per girar-se, estic unes setmanes posant-me de 4 grapes, cap per avall… però a la setmana 36 encara continua creuat. Així que parlant-ho amb la Montse i la Sílvia, decidim anar a Igualada per a que em facin una versió externa. I el dia acordat cau la gran nevada! Entre que no les tinc totes i la meteorologia, estic atacada. Ens llevem super d'hora i omplim el cotxe amb menjar i roba d'abric, deixem la Laia a casa amb l'àvia, i marxem cap a Igualada, sense saber si hi podrem arribar. Per sort, els avisos de no agafar el cotxe i les llevaneus, ens permeten arribar a l’hospital sense massa problemes.
La versió és un èxit total. Super ràpid. Però em fa por que es torni a girar.
Al cap de pocs dies em toca ginecòleg a l’Arnau, i oh sorpresa, només entrar ja sento que em volen programar una cesària perquè el nen va creuat. Per sort, a l’ecografia es veu que continua cap per avall! Però del susto de la cesària, tinc la tensió pels núvols i me l'han de prendre 3 vegades!
Vaig a monitors un parell de setmanes més, i a la 39 el ginecòleg em comença a parlar d'induir-me el part. A la 40 em continua parlant de la inducció i subtilment em diu que no tinc contraccions perquè no vull. Em dóna la culpa de no estar de part!!!
No hi vull tornar, sé que si a la setmana 41 no he parit i vaig a monitors, no em deixarà marxar. Estic destrossada, feta un sac de nervis, no vull una inducció, no vull hospital, vull que neixi a casa! A tot això, s'ha d'afegir els comentaris del poble i de la família, cada dia em pregunten si encara no. La Montse i la Sílvia em diuen que estigui tranquil·la, el meu cos es va preparant (pèrdua de tap mucós, rampes a les ingles…) però jo no puc més.
A la 41+2 és l'aniversari de la Laia, em llevo amb les calces molles, tinc la mateixa sensació que amb la Laia, i no sé si s’ha fisurat la bossa. No vull que neixi avui! No vull que facin anys el mateix dia! Fins a les 12 de la nit ha d'aguantar.
La resta de dia va bé, com en tot l'embaràs, el Juny no para, però celebrem l'aniversari de la Laia bé, en petit comitè. I en acabar, me'n vaig a la banyera, tinc ganes d'estar a l'aigua. I recordo el que m'ha dit la Sílvia de despedir-me. O sigui que em toco la panxa, li dic al Juny que ja pot néixer i em despedeixo de l'embaràs. Se'm posa tota la pell de gallina i el meu cos fa com un sospir. Després dels nervis de tot el dia, de seguida em quedo adormida al sofà. Em desperto a les 22h i veig que el flux és rosat. Les llevadores ens diuen que és bona senyal. Al cap de poca estona, me'n vaig al llit i començo a tenir contraccions suaus. Estic tranquil·la perquè m'ha fet cas i no naixerà el mateix dia que la Laia! Decideixo relaxar-me i dormir una mica, sé que demà m’espera un dia emocionant. Abraço a la Laia, ens queda poc d'aquesta complicitat. Cap a les 5 del matí em desperto. Les contraccions són cada 6 minuts i no paren. Ens llevem tots, el Xavi avisa a la Montse, la Silvia i la Magda. Jo me'n vaig a la banyera, que bé que s'hi està! Arriba la Montse i em recomana que surti, que és massa d'hora. I té raó, se m'han parat les contraccions. Decidim que em quedo a dalt a l'habitació, estaré més tranquil·la. I puc posar la meva música relaxant: algunes cançons dels Amics de les Arts, una d’Uma, els àlbums Wish you were here i Animals, i l’Echos de Pink Floyd. Mentrestant les contraccions tornen i arriba la Sílvia i la Magda. La Laia em ve a veure mentre esmorza, i vol fer una mica de teta abans que neixi el Juny. M’intento estirar però estic molt incòmoda i em fa molt mal les contraccions així. O sigui que fa teta a la meva falda. Em diu que vol anar a cole i que l'anem a buscar a la tarda, no vol que l’anem a buscar per veure el naixement. Em sap una mica de greu, però sé que és el millor. Cap a les 8:45 ens despedim i se'n va a cole amb el Xavi i la Magda. Sé que quan torni, serem un més. Porto l'esterilla a les lumbars, el calor m’ajuda, però això ja està en marxa, i quan tornen de portar la Laia, per fi puc tornar a la banyera. La Montse no ho sap, però m'agrada l'aigua molt però molt calenta. O sigui que després d'una estona, l'aigua arriba a la temperatura perfecta i el treball continua, ara ja amb el Xavi al meu costat. Mai havia imaginat on naixeria el Juny, però en aquell moment sé que ja no sortiré sola del lavabo. No sóc conscient del temps que passa, però començo a tenir ganes d'empènyer. I a partir d'aquell moment, la Montse i la Sílvia ja no marxen del lavabo. Em sorprèn la diferència amb el naixement de la Laia. Les contraccions fan mal, però un mal suportable, no com amb la Laia, que no podia descansar i em pensava que em moria. Ara puc descansar i fer broma. I sobretot tinc la necessitat de dir-li al Xavi que estic bé, no cal que pateixi per mi. El Juny va fent el seu camí. El cap comença a sortir i el puc tocar. L’expulsiu se'm fa una mica llarg. Les llevadores van escoltant el cor de Juny, tot bé. Jo continuo empenyent, em fa mal la vulva per sobre el clítoris, sembla que se m’hagi d’esquinçar, així que amb les mans m’apreto per a que el dolor disminueixi. Pregunto si tot va bé, com que va lentament em passa pel cap que no podré. Però a poc a poc el Juny va fent el seu camí, i noto com, amb un tros de cap fora, el gira cap un costat i l'altre. És una sensació brutal. El Xavi em puja les cames, ja que la banyera és estreta i jo no em puc moure. Parlen amb la Montse i Silvia d'agafar-lo ell quan neixi. I amb una apretada més ja surt. Veig que és la Montse qui l'agafa, i veig que té 2 voltes de cordó . M'espanto una mica però la Montse el desembolica i amb les estimulacions es posa a plorar ràpidament. Tot perfecte. Són les 11:35, la Magda treu el cap per conèixer al Juny. I allà a la banyera el miro, i veig una còpia de la Laia. I sóc feliç. Al cap d'una estona anem cap al llit. Les llevadores ho han preparat tot. Quan el cordó deixa de bategar, el Xavi el talla, i amb el Juny a la teta, ens quedem sols esperant a que surti la placenta. Al cap d'una estona, amb l’ajuda de la Montse i la Sílvia surt la placenta, ens l'ensenyen i ens tornen a deixar sols. Recordo la tranquilitat de casa, estar al llit amb el Juny a sobre, la Magda que em porta algo per picar, el Xavi que fa el dinar… i l’amor a primera vista que no vaig notar amb la Laia. 
|
No hay comentarios:
Publicar un comentario